Por de parlar,
de dir alguna cosa que no et pugui agradar,
de deixar anar una altra mentida
a la teva mida.
Por de callar,
desant les paraules a qualsevol calaix,
per no deprimir-te o fer-te badallar,
saber què rumies amb aquella mirada
que no sé què m'amaga.
Por de dormir
i que en despertar-me tot hagi canviat,
sense recordar què ens fa viure plegats
com si fóssim estranys,
de sentir la rutina rosegant-nos per dintre.
Et veig,
el sol s'amaga entre els teus cabells.
Em sents,
aixeques la mirada
i en aquell precís instant
tot és tan plàcid i tan clar
que em venen ganes de cridar:
Res no m'espanta.
Por de la por,
de sentir aquest pànic tan subtil i tan boig;
de no ser capaç de somriure
quan dius que m'estimes.